El balcó de casa era per a mi un mirador que s’obria al
món de fora, com una estança més del pis, on m’hi passava moltes estones quan
arribava l’estiu.
A l’hora de la fresca, seguda en la meva cadireta de
boga, rellegia algun dels pocs llibres de contes que gairebé sabia de memòria o
mirava com la mare cosia aquells vestits tan bonics que feia o bé parlava amb
la veïneta de la casa del davant amb qui jugàvem de balcó a balcó o badava
buscant amb la mirada si s’acostava algun cotxe, cosa poc habitual en el meu
barri.
Aquest mirador però, tenia data de caducitat, perquè a
l’hivern hi feia molt fred i no sortia gaire sovint. Llavors me’l mirava des de
darrere dels vidres, el que em donava una visió totalment diferent perquè no
arribava a veure tot el carrer, ni les cases de l’altra vorera que només es
mostraven a partir del segon pis i sobretot li faltava aquella alegria tan
nostra de tenir les finestres obertes perquè entrés el sol i l’aire.
Anna Mª Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada