Aquell dia del 1993, en la seva cambra silenciosa de malalta, la vella
tieta Francesca tornava a sentir la veu de l’Avi Adolf com la vesprada de 1942.
Era una veu potent però agradosa , segura i melodiosa com la batuta d’un
director d’orquestra quan executa els
moviments, però sobre tot la seva veu
era convincent, et feia arribar al fons de l’anima la bondat que transmetia els
seus pensaments. Recordava les seves paraules com l¡omplien de serenitat i
fortalesa quan l’animava a dur a terme l’embaràs que malauradament arribava en
un moment mol delicat. Li va fer veure
que res és massa important davant del fill que estava engendrant, que la verdadera felicitat està en axó, en adonar-nos
de la importància de les coses. Com recordava aquelles paraules i sobre tot,
recordava com en el transcurs de la conversa, aquella veu forta de l’avi,
s’anava apagant de l’emoció que sentia al adonar-se que les seves paraules havien
fet canviar a la Francesca de idees
nefastes, fruït de la desesperació.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada