El fil del
record trobat en les fotografies li feia reviure altres dies. Unes vegades, les
imatges eren nítides; d’altres giraven com remolins, es desfeien com volves de
cendra si intentava detenir-les.
Recordava un munt
de noves sensacions quan vaig ser àvia per primer cop. Evocava uns moments
meravellosos: Aquell nadó tan meu que la meva filla m’oferia als braços, el
contacte de la seva pell de préssec en els meus llavis, la seva cara molsuda,
el seu plor dols i harmònic, els peuets petits i forts per recórrer el camí de
la vida m’hi cabien en un puny. Se’m barregen els records, la filla ja era mare
– però si feia un instant que jo l’havia portat al món! –El temps, és un sospir
ple de moments guardats en el calaix de la ment i amb el temps s’empolseguen,
però aquest record de fa ja disset anys, per més que l’edat me’l vulgui
desdibuixar, sempre estarà present perquè és un dels que més m’estimo.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada