Passejant pels carrers
de Gracia, em van tornar a la memòria dies de festa major : balls, xocolatades,
trencadissa d’olles, il·lusions... Estava
immersa en els pensaments quan de sobte sento cridar el meu nom amb una veu
entre sorpresa i il·lusionada, – no em reconeixes? Soc en Martí – estava
eufòric, no se’n sabia avenir que després de tants anys ens retrobéssim. – M’has conegut - li vaig dir, - i tant – em
va contestar, - encara guardo el llaç del teu vestit –
Vàrem estar una
estona posant-nos al dia de les nostre vides i ens vam acomiadar amb un petó de
costat, però al separar-nos, l’amic de joventut no va adonar-se que estava
travessant els meus records.
Era una nit d’agost
i de Festa Major. L’orquestra tocava un vals i era el torn del joc anomenat
“vall de l’escombra”. Era divertit girar i girar canviant de parella, fins que
va arribar en Martí i passant l’escombra al meu portador , em va agafar per la
cintura i donant giravolts em va arrossegar fora de la multitud perquè aquell
pal no m’arranques dels seus braços. El llaç que guarnia el meu vestit va quedar entre els seus dits i en un acte
impulsiu, em va demanar un petó a canvi de la peça. Jo naturalment no li vaig
arribar a fer encara que ho desitjava. Ja estava compromesa.
Em pregunto, que
hauria passat si aquella nit m’hagués llençat als seus braços? Potser, el rumb
de les nostres vides ens hauria portat per altres camins. Ara només queda el
record i el dubte.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada