Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit
de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.
Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en
algun cas, de persones. “Jo tinc paraula
–deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els
andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.
Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll
del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, –
mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà
on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n
tornava pel mateix camí fins a casa.
Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena,
baixava la vall pel congost, travessava
de pressa la carretera i tornava a
enfilar-se muntanya amunt fins al pas dels
Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada
càrrega i cobrar el preu convingut.
Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el
bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos
a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes donaven a les mates que vorejaven els camins
de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc
de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc
en un casalot vell i sense ànima.
Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets
de vora la Rambla ,
on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena.
Mercè Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada