El contrabandista

Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.

Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en algun cas, de persones.  “Jo tinc paraula –deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.

Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, – mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n tornava pel mateix camí fins a casa.

Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena, baixava la vall pel congost,  travessava de pressa la carretera  i tornava a enfilar-se muntanya amunt  fins al pas dels Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada càrrega i cobrar el preu convingut.

Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes  donaven a les mates que vorejaven els camins de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc en un casalot vell i sense ànima.

Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets de vora la Rambla, on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena.