En Víctor va carregar el cotxe amb quatre coses, la
motxilla, el sac de dormir i la petita tenda, amb allò ja tindria prou. Volia
fer un viatge, diguem-ne retrospectiu,
per aquella vall, on tan sovint havia passat les vacances d’estiu quan era
petit. No passava el millor dels moments i tenia la necessitat d’aïllar-se de
tothom per posar en ordre les seves idees.
Desprès de dues hores llargues de viatge i quan la vall
s’eixamplava, va arribar a Sort. El poble ja no era aquell conjunt de cases de
la banda de muntanya. A l’altra banda del riu hi havia crescut molt, així com
al llarg de la carretera. Aprofitaria per comprar loteria, semblava una
banalitat, però potser tindria sort. Uns quants quilòmetres enllà, a l’entrada
de Llavorsí, amb la característica gran canonada d’aigua de la Central
Hidroelèctrica, es va desviar seguint la indicació de Vall de Cardós i Vall
Ferrera fins el punt d’un nou trencall, on pròpiament començava la vall del seu
destí. Seguint els primers revolts de la carretera es va acostar a l’enfilat
poble de Tirvia, on es fa la millor coca de tota la comarca i va comprar-ne
Continuant el camí, es va endinsar de nou pel fons de la vall, escortat pels
primers contraforts rocallosos que ja s’endevinaven ferruginosos. Sempre
acompanyat pel curs del riu Vallferrera, va arribar a Arraós, petitíssim
llogarret d’on parteix el camí que mena al frondós i màgic Bosc de Virós. Més
endavant va trobar Ainet de Besan, amb les seves originals cases que sovintegen
en els llibres d’arquitectura pirinenca. Si hagués pensat hauria portat el bloc
de dibuix per prendre uns apunts. Pocs quilòmetres enllà, enmig dels camps va
emergir Alins, poble mil·lenari com tots els de la vall, que ara ja disposava
de totes les infraestructures bàsiques, ja que era la capital de la vall. Tenia
curiositat per anar a Tor per la pista que sortia pel costat de la torre
medieval, però el camí era llarg i no estava segur si el seu vehicle seria
l’adien pel terreny. Fa anys, amb el pare, van passar des d’Andorra en mig
d’una fortíssima tempesta d’aigua, llamps i trons i ho van passar força
malament. Tor era un poble gens acollidor i l’aureola negra que tenia se
l’havia guanyat a pols. Era allò que se’n diu un lloc ben tètric. Així doncs,
va decidir seguir cap Àreu, últim poble de la vall. Si tancava els ulls encara
li semblava veure’l amb els carrerons de cases grans de pedra, la plaça de
l’església, on sempre li havien explicat que un estiu van veure actuar en Xesco
Boix i més amunt el barri de la Força, amb les cases enfilades al voltant del
turó de l’esglesiola preromànica de Sant
Feliu, petita joia molt ben conservada, des del porxo de la qual es
contemplaven els camps de conreu que embolcallaven
el poble.
Quan va fer l’últim revolt de la carretera i la seva imatge
mental es va convertir en real, no va tenir cap dubte, havia fet una bona tria,
allí s’hi trobaria bé i aquell entorn faria la resta.
Anna Mª Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada