L’altre dia la meva filla em va voler donar una sorpresa i bé us asseguro
que me la va donar amb escreix. Sabent que la meva emotivitat està sempre a flor de pell, donava per segur
que la visita a casa seva m’ompliria de joia.
Tot just entrar al rebedor, em va dir: - mira bé per tota reu i diguem si veus quelcom que reconeguis - Al primer
cop d’ull, vaig veure un quadre insòlit, i tenint coneixement de l’afició que
té la Núria per les antigalles, vaig
sospitar que la sorpresa tenia a veure amb objectes recollits durant el desallotjament de la casa dels avis. Amb les
grans claus de diferents mides i diferents dents que jo tants cops havia dut a sobre, va fer una composició estil avantguardista, penjaven
de la paret amb un marc de fusta invertit, quedava fantàstic! Segueixo el recorregut,
i en la habitació destinada a la planxa, reconec com a cortina , un parell de
tovalloles de fil amb uns grans serrells i les inicials de la mare brodades amb
traç gòtic. Ningú hagués donat res per aquelles peces groguenques i tacades pel
pas del temps, però ella després d’un curat tractament va fer ressaltar la categoria de unes
lletres tan importants en els seus records. Finalment, en un recó de la
saleta, a sobre d’un petit moble, hi havia una lletera, aquesta andròmina va culminar les meves
expectatives. Amb aquell estris, jo anava a buscar la llet i entremaliadament,
la feia girar com aspes de molí per demostrar la meva habilitat sobre la inèrcia.
Quants ensurts i quantes renyines m’havia portat aquella comprovació, però ¿ com
havia aconseguit aquest canvi ? si estava negra i abonyegada i ara lluïa una
brillantor matisada, fins i tot havia aconseguit que els bonys transmetessin un
aire de respecte, com si diguessin – el temps passa però els records queden – Del
seu interior, li sortien unes llargues tiges amb flors de color groc, “el
preferit de l’avia” el conjunt, oferia un aire de romanticisme. Jo, en aquells moments, adorava la meva
filla, no pel que significava, sinó pels valors morals que demostrava. Em va
admirar la sotilesa en que em mostrava la seva feina, en realitat era un
homenatge a l’avia que ella tant havia estimat.
Aquell dia vaig qualificar la meva filla com artista ja que havia sabut
barrejar art, sentiment i admiració en la seva obra.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada