Cant de camí de sirga

CANT DE CAMÍ DE SIRGA

L’Ebre plora en silenci

en passar per Mequinensa

la verge Agatòclia resa

la Santa que tots estimen

prega per la noble terra.

Les llàgrimes d’aquell poble

dormen al llit del vell riu

un cor que encara batega

amb força i molta tendresa

del record llunyà i feliç.

Dintre ses aigües respira

un poble ple d’enyorança

engolit pel seu gran riu

que crida, que crida

que crida i encara és viu.

Espesses boires s’esfumen

i en aigua s’han convertit

és el poble que sospira

sospira, sospira

sospira i encara és viu.

Vides plenes d’esperança

ses arrels sota en bon riu

la història d’aquesta terra

i d’aquella gent tan ferma

en Moncada savi ens diu.

És Camí de sirga un llibre

ple de vida i ben escrit

que el nostre Mestre ens explica

amb paraules molt boniques

un poble i el seu destí.

Són uns relats que ens transporten

a un passat d’aquest país

que restarà en la memòria

de tots, de tots,

de tots els que som aquí.

A l’Escola, moltes gràcies

per haver-nos ensenyat

a gaudir d’aquest gran llibre

fent deures, molts deures

mai ho podrem oblidar.

Montserrat Fargas

Una evocació singular

Per què serà que hi ha situacions que floreixen al pensament en els moments menys apropiats. Això em va esdevenir l’altre dia en un funeral – tot s’ha de dir, un funeral d’aquests que hi vas perquè coneixes a un familiar, de vegades llunyà del que se’n va del cantó dels vius-. El posat de la gent seriosa a la porta de vetlla, va revifar  els records d’un dia singular en el que jo em trobava vetllant un difunt poc proper, vaig evocar encaixades de mans als components del dol i també la situació que va succeir: 

Jo estava a prop del  familiar més acostat del que partia cap un altre destí, quan va aparèixer una persona desconeguda per a mi, que en el moment d’estendre la mà per a donar el condol , el citat familiar li diu – Li acompanyo en el sentiment- i ràpidament, prossegueix: - Ay! si això m’ho havia de dir vostè! Va, comencem de nou! La benvinguda, de llampada, va repetir : -li acompanyo en el sentiment! I la desafortunada, va contestar; - ara sí que està bé! - Com podeu comprendre, davant aquesta situació, no em vaig poder estar i vaig entrar a la sala de vetlla a desfogar el me riure amb sanglots convulsius recolzada sobre el fèretre, i aquí bé l’altre historia. La gent que entrava, em donava copets a les espatlles, volent comprendre el me desconsol. Quan vaig poder sortir, tenia els ulls congestionats, la gent, estava més pendent de mi que de la resta de la família, només en Josep que em coneix molt bé, va saber després de la meva mirada, que havia succeït una situació, de la qual, la meva vena humorística m’ havia jugat una mala passada.

Aquest record, va aparèixer en el moment de donar el condol al meu amic i em vaig haver de concentrar molt  per a no donar-li la ma amb una riallada.    

 

Emi Sánchez

Quaranta-nou anys

Fa quaranta-nou anys que aquest anell abraça el meu dit.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell em transmet amor.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell suporta la decrepitud de les darreries de la joventut.

La pell suau com les plomes d’un signe i llisa com les veles tibants d’un llaüt, s’ha tornat marcida i abonyegada com els cítric més apreciats, però respira amor! Els ulls, vius i expressius com els d’un mussol que busca la presa, s’han tornat petits i opacs com perletes rescatades d’un naufragi, però parlen d’amor! Els cabell negres i setinats com una nit estelada, s`han tornat blancs i defallits com la gebra que fon el sol, però llampurnen amor!

Aquest anell, forma part de mi, està adherit a la mà com les venes que l’envolten, com la sang que la rega, com les ungles que creixen sense control. Tant anys de companyonia han esborrat inscripcions, però el temps que passa va gravant cada vegada més punyent la paraula amor!

Emi Sánchez

Estem salvats

Estem salvats, la Laia vindrà a dinar. Amb ella serem dotze a taula, en Gerard ha preparat el menjar però servir és complicat, ni a ell ni a mi se’ns dóna bé. La Laia és una artista, una malabarista.

De primer els farcellets de verdures que, passen de la plata als plats sense tocar terra, braços separats del cos, moviment airós i lleuger, com qui fa un pas de dansa amb un pom de flors a la ma.

Després espaguetis, quin goig veure-la giravoltar l’estri amb un joc de canell que cargola la pasta imitant un dels seus rinxols daurats.

I per postres, crema cremada, La Laia anirà omplint els platets amb la cullera gran, escudellant molt suaument, tant com el seu mirar color de mel.

                                                                       Montse Maresma

L'espill

Voldria que fos de dia,

que no m’agrada la nit

em sento sol i el neguit

d’una fosca melangia

em fa enyorar tant el dia

que no m’agrada la nit!

Vull que la llum entri en mi

i així poder reflectir tantes coses estimades:

des d’un gerro, fins un marc,

i una cara familiar que em somriu i em diu: Bon dia!,

això sí que em fa alegría

i em fa sentir acompanyat…

Jo soc quelcom animat

i quan us mireu en mí

jo els vostres ulls he copçat

i us retorno de bon grat

el somriure matutí!

Haikus

El camp verdeja

ens abraça la flaire

de primavera

Ens acarona

l’infant amb ses manetes

tendra mirada

Mercè Grau

A la Dolors Vinyoles

Tot el coratge i l’energia

d’una dona que sap on va

que té sempre un bon somriure

i que t’anima a millorar

A més d’ensenyar, fa viure

i ajuda a recuperar

velles passions arxivades,

molts records quasi oblidats,

tot descobrint les potències

i totes les possibilitats

de cadascun de nosaltres

que mai no haguéssim pensat.

Gràcies, Dolors, per cada hora

per cada minut també,

que passem aquí a l’escola

i els que treballem després

que s’escapen tan de pressa

com els ocells fugissers.

Curs del divendres 2011-2012

Haikus Mequinensa

És primavera

anem a Mequinensa

tot serà festa

Ocells que canten

estrelles que rutilen

núvols que ploren

Camí de sirga

esplendorós Moncada

feixuga tasca

Trini Guilera

Treball artesà

Vaig conèixer a l’Àngels en una fira. Ella collia floretes i fulletes del bosc i quan eren seques les enganxava i feia uns quadrets molt bonics. Estimava el que feia.

Mai més he trobat a l’Àngels, em ve a la ment la seva imatge, miro els seus quadrets i tinc un bon record, però encara continuo buscant-la.

Trini Guilera

Acròstic

M  equinensa

e  ra un poble de minaires, de llaüters i gent honesta

q  uin destí els esperava?  quines sorpreses malvades?

u  nes  terres negades, una guerra incontrolada

i   un riu ensangonat i uns amors guardats en l’ànima  

n  ingú volia deixar les cases, amics i vides cantades

e  n poc temps tot va canviar, el poble pels nacionals quedava

n  oms estimats es perdien, gent exiliada marxava

s  ort que l’Ebre i en Moncada ens ho volen recordar

a  mor per aquesta terra que va tenir un dur passat.

Emi Sánchez

El pastís de l'Andrea

Ves per on, la meva neta ha sortit amb inclinacions pastisseres!  En l’última reunió familiar, ens va obsequiar, tota ufanosa, amb la seva primera experiència com cuinera. Em va fer seure, em va fer tancar els ulls, i em va dir: Avia, ho he fet per tu perquè t’estimo i perquè em donis el teu vist-i-plau. Al obrir els ulls, em vaig trobar amb un pastís preciós de dos pisos decorat amb guarniments de sucre – tot fet per ella – i ràpidament vaig veure que aquell pastís, es deia Andrea. La textura era la seva pell, el desnivell, el seu pas a la joventut, la cinta amb un llas que unia les dues parts, la seva coqueteria, les perletes fent corona, eren les dents que mostra el seu somriure, els petits cors que l’envoltaven, eren l’amor que irradia per allà on va i el gran cor que el coronava, era sen dubte el seu: vermell, fort, generós i sempre palpitant d’alegria.

El vaig provar i en el primer mos, em vaig impregnar per sempre més de la seva dolçor.

Emi Sánchez

Haiku

Vent sec, terra alta,

calitges vora l’aigua

ara llunyana.

             

      Montse Maresma

Sardines i bacallà

Sols obrir la porta sento la flaire del bon menjar.

L’àvia era una gran cuinera, elaborava la cuina, amb amor, per nosaltres.

Un dia bacallà amb patates, un altre dia bacallà amb samfaina. Quina delícia!

En el rebost de la cuina, dins d’una cassola de fang, sempre tenia sardines en escabetx. Ella quan creia que potser hauríem quedat amb gana treia la cassola a taula. Fins i tot el gat en gaudia.

Peixos senzills que ara són de luxe, a saber si tornaran a compaginar-se.

Trini Guilera    

Poemes

La vall del Cinca

De tels subtils coberta

Irreal sembla

Mestra terrible

Lloro arnat i manaire

Com tots li deien

Les noies s’amagaven

Si en fer-se fosc la veien

Mercè Grau

Tankes

Terra seca

un altiplà desèrtic

enrere deixa.

Tels blaus difuminaven

subtils  la vall del Cinca

__________________

En el paisatge

el lluny Castell mort sembla

 les ardent gleres

resseques, blanquinoses

lluen taques de l’Ebre

 
__________________

Emi Sánchez

Estris antics

L’altre dia la meva filla em va voler donar una sorpresa i bé us asseguro que me la va donar amb escreix. Sabent que la meva emotivitat  està sempre a flor de pell, donava per segur que la visita a casa seva m’ompliria de joia.

Tot just entrar al rebedor, em va dir: - mira bé per tota reu i diguem  si veus quelcom que reconeguis - Al primer cop d’ull, vaig veure un quadre insòlit, i tenint coneixement de l’afició que té la Núria  per les antigalles, vaig sospitar que la sorpresa tenia a veure amb  objectes recollits durant  el desallotjament de la casa dels avis. Amb les grans claus de diferents mides i diferents dents que jo  tants cops havia dut a sobre, va  fer una composició estil avantguardista, penjaven de la paret amb un marc de fusta invertit, quedava fantàstic! Segueixo el recorregut, i en la habitació destinada a la planxa, reconec com a cortina , un parell de tovalloles de fil amb uns grans serrells i les inicials de la mare brodades amb traç gòtic. Ningú hagués donat res per aquelles peces groguenques i tacades pel pas del temps, però ella després d’un curat tractament va fer ressaltar la categoria  de unes  lletres tan importants en els seus records. Finalment, en un recó de la saleta, a sobre d’un petit moble, hi havia una lletera,  aquesta andròmina va culminar les meves expectatives. Amb aquell estris, jo anava a buscar la llet i entremaliadament, la feia girar com aspes de molí per demostrar la meva habilitat sobre la inèrcia. Quants ensurts i quantes renyines m’havia portat aquella comprovació, però ¿ com havia aconseguit aquest canvi ? si estava negra i abonyegada i ara lluïa una brillantor matisada, fins i tot havia aconseguit que els bonys transmetessin un aire de respecte, com si diguessin – el temps passa però els records queden – Del seu interior, li sortien unes llargues tiges amb flors de color groc, “el preferit de l’avia”  el  conjunt, oferia un aire de romanticisme.  Jo, en aquells moments, adorava la meva filla, no pel que significava, sinó pels valors morals que demostrava. Em va admirar la sotilesa en que em mostrava la seva feina, en realitat era un homenatge a l’avia que ella tant havia estimat.

Aquell dia vaig qualificar la meva filla com artista ja que havia sabut barrejar art, sentiment i admiració en la seva obra.

Emi Sánchez

El despertador

Durant molts anys el maleït despertador ens va treure dels millors sons per tal d’arribar a l’hora a la feina.

Ja jubilats, el primer que vam fer va ser treure’l del dormitori tot i  que després de poc temps, obligacions familiars com portar els néts a col·legi a les 9 del matí, van fer que el despertador tornés al seu lloc habitual, amb el mateix soroll però amb una altra finalitat.

Un bon dia, com que a tots dos ens agrada ronsejar al llit, vàrem decidir fer-lo servir per a una cosa realment agradable: despertar-nos mitja hora abans de quan calia alçar-nos per gaudir d’una estoneta més, mig endormiscats. Cal dir que aquesta pràctica requereix un bon entrenament a fi de no patir taquicàrdies quan et despertes i te n’adones que ja és fet tard !!!

Gabriel Garcia

Una mirada per la finestra

Viatjant còmodament en el seient de l’autocar, anava veient de la finestra estant com passaven davant dels meus ulls els camps de Castella, i m’adonava que la terra tenia vida, perquè a través de la meva mirada el paisatge bategava. Veia les arbredes, els massissos, senders, carreteres, flors silvestre amb el seu perfum d’aire lliure, runes de castells que el record de la història em feia reviure la Castella dura, la Castella dels senyors feudals, amos de vides  i hisendes, que humiliaven i ofenien  els camperols víctimes de la ignorància, la misèria i la por. Arribaven a la meva mirada, cavalls, vedells, braus i ovelles, pasturant camp a través, passaven pobles i aldees abandonades, pobles heroics  amb vida de soledat a on els homes dormitaven en el conreus pensant en la subsistència. L’autocar no parava i m’anava passant com en una pel·lícula tocs d’il·lusió en veure un conill fugint o les perdius arrancant  el vol, i tocs de tristor al veure que el paisatge rústic quedava arrabassat per cables, antenes i molins eòlics, sort que arribà el capvespre i el crepuscle em mostrava totes les tonalitats de colors rojos en el cel, i els meus ulls, s’enlairaven per admirar-los.

Tornaré al hivern i el paisatge serà àrid, emblanquinat per la gebre o la neu, no veuré gent, ni flors, ni animals que esbatussin les mosques, però la terra serà la mateixa i estarà esperant que alguna mirada li doni vida.   

Emi Sánchez

L'estel de colors

Remenant un armari de les golfes la Maria va trobar l’altre dia aquell estel de colors. El matí s’havia llevat gris i fred, a casa s’estava bé, no venia de gust sortir. Amb l’estel a la ma, bo i desembolicant els fils va acostar-se a la finestra, el dia s’anava aclarint, cada vegada feia més calor, va obrir la finestra, va agafar l’anella de cordill i d’una revolada els verds, taronges, grocs i blaus del seu estel i de la seva memòria van volar cap al Parc de la Ciutadella, al patí de l’Institut Verdaguer; aquell juny s’hi havia examinat d’ingrés, que grans veien les aules, que seriosos eren els profes i que petites es sentien davant la taula del tribunal.

El vent bufava fort, penjada de l’estel en un instant van ser al hostal de la carretera de Berga a Santa Mª de Queralt on anaven de vacances amb els pares i les tres germanes. Les excursions, les estones a la piscina, les tardes recollint maduixetes al bosc o berenant a alguna de les fonts properes, tot a vista d’ocell.

Llobregat amunt, l’estel es va desviar a ma dreta remuntant el Merdançol fins a Sant Jaume de Frontanya, era el primer any que anava de colònies a la casa dels Oms, mai havia passat tants dies i tantes nits fora de casa.

Realment el mil nou-cents seixanta quatre va ser un any de canvis, començava a fer-se gran. Amb els anys anava tornant-se fredolica o potser despistada.

-Què hi feia la finestra oberta a ple hivern? Va plegar l’estel i la va tancar ràpidament.

                                                                                              Montse Maresma

El Titus

El record del Titus m’emociona, em fa sentir contenta i molt feliç;

malgrat que era de llauna i sense gràcia,

amb un color de rata, color gris…,

pujava pels camins fent sotragades

i a cada bot saltàvem del seient…

El pare ens deia: callareu d’una vegada?

Però nosaltres el deixàvem anar dient…

Ens semblava un miracle tenir cotxe

i amb carinyo el varem batejar:

“com que el nom de 4 llaunes no ens agrada

li dírem Titus!”, i Titus va quedar…

Aquell Citroen alegrava el paisatge

i ara que la seva presència ja no hi és,

us puc assegurar no he vist encara

un altre cotxe que m’agradi més!

Laura Torres

Els esquís

L’endreça del traster m’ha portat a fer una descoberta que m’ha trasbalsat. No recordava que encara els guardava i darrere d’un prestatge han aparegut. La memòria m’ha transportat a l’hivern de 1967, quan amb la colla de la feina vam començar a sortir i a fer algunes anades a la neu. El tren a la plaça de Catalunya fins La Molina, la bossa o la motxilla i com no, els esquis. Jo era afortunada perquè, estalviant molt, me n’havia comprat uns de segona mà i els carretejava amunt i avall.

Mentre passo la mà per la fina superfície blava, mentalment poso les feixugues botes sobre la fusta, tenso el cable de les fixacions per a subjectar-los i agafant els pals m’ajudo per mantenir l’equilibri i començo a lliscar suament per la Pista Llarga. No sóc una experta, però m’és molt agradable la sensació que experimento amb l’aire glaçat fregant-me les galtes, la mica de velocitat i que el so que fan sobre la neu.

Amb el grup d’amics ens ho passem d’allò més bé, hi ha estones per a tot i tan joves com som tot ens il·lusiona i omple d’esperances, ja que les relacions personals són molt importants i se’ns obre un llarg camí pel davant. Que divertides que són les bromes i gresques que organitzem en el decurs del viatge, que no s’acaba mai, dins del tren amb seients de fusta on fa un fred que pela.

Aquests esquis van ser el mut testimoni dels esdeveniments que marcarien un canvi en la meva vida, acostant-me a la persona amb qui la compartiria i que sempre, que ve el cas, em recorda la feinada que tenia per seguir-me per aquells pendents.

Anna Mª Mora

Història del meu Sis-cents

El meu estimar sis-cents em va donar una llibertat plena d’il·lusió.


Amb ell vaig aprendre a conduir a l’Arrabassada. Arrabassada amunt i Arrabassada avall, donant voltes al volant. No va ser fàcil, però el meu entusiasme va poder més.

Per Sant Cristòfol el portava a beneir. Vaig anar per camins de la Costa Brava, la Vall d’Aran, Montserrat, Lourdes etc. era com portar la caseta sobre, amb les amigues era divertit i va fer que em sentis viva i acompanyada.

Passat un temps, quan menys ho pensava, vaig conèixer un gran amic, era interessant sortir amb ell, tenia cotxe, només necessitàvem un, per tant vaig guardar el sis-cents al garatge.

Més endavant, a l’octubre, regalava el sis-cents a una monja que feliçment el carregava d’aliments per la seva obra benèfica.

Trini Guilera

El Citroen 2CV

Quan les rodes del Volvo es van aturar davant de casa, les mans encara damunt del volant,

va tornar a la meva memòria el volant del Citroen 2CV, el primer cotxe que vàrem comprar a

l’estiu del 1965 i que sempre ens deixava tirats quan plovien una mica més de dues gotes.

Tot i això, ens l’estimàvem com si fos un Rolls Royce i amb ell vàrem córrer per tot Catalunya

més alguna escapada a França. El record de les seves mancances s’havia diluït amb el

temps i el murmuri del motor del Volvo recuperà la llum d’aquell matí de primavera de 2012 i

em va fer tornar a la realitat.

Gabriel Garcia

Poemes

Aigües revoltes

engolliren el poble

de Mequinensa.

Però la memòria el serva

lliura de cap temença

Damunt l’Ebre calmós

hi brillen els estels

en la nit vella.

I surant ses aigües dolces

els llaüts somorts

gogen la treva.

Ribes de l’Ebre

que els sirgadors planyéreu

tants anys enrere ...

Retalls de vida

vell mascaró de proa

amb l’ull copsares

 Mercè Grau

Haikus

Com mars d’espigues

Són els camps de Castella

Si el vent els bressa.

Rogencs els núvols

La vall reprèn  la calma.

És el capvespre

Dunes eternes

Que sembleu mars de sorra

Si el sol us mira

LLàgrimes cauen

Dels ulls de la cuinera.

La ceba ratlla

Els mercats parlen

La Política calla

Els humans penen

Bufar i fer ampolles

No és joc de poques taules:

Cal fer-ho amb cura

Molts pesen figues

Quan al sofà s’asseuen

A casa, al vespre

Sopars de duro

I terres a l’Havana:

Un farsant parla

Fets a l’antiga

Molts homes són encara

Avui en dia

Mercè Grau