Vaig conèixer a l’Àngels en una fira. Ella collia
floretes i fulletes del bosc i quan eren seques les enganxava i feia uns
quadrets molt bonics. Estimava el que feia.
Ves per on, la meva neta ha sortit amb inclinacions pastisseres! En l’última reunió familiar, ens va obsequiar,
tota ufanosa, amb la seva primera experiència com cuinera. Em va fer seure, em
va fer tancar els ulls, i em va dir: Avia, ho he fet per tu perquè t’estimo i
perquè em donis el teu vist-i-plau. Al obrir els ulls, em vaig trobar amb un
pastís preciós de dos pisos decorat amb guarniments de sucre – tot fet per ella
– i ràpidament vaig veure que aquell pastís, es deia Andrea. La textura era la
seva pell, el desnivell, el seu pas a la joventut, la cinta amb un llas que
unia les dues parts, la seva coqueteria, les perletes fent corona, eren les
dents que mostra el seu somriure, els petits cors que l’envoltaven, eren l’amor
que irradia per allà on va i el gran cor que el coronava, era sen dubte el seu:
vermell, fort, generós i sempre palpitant d’alegria. 
Sols obrir la porta sento la flaire del bon menjar. 
L’altre dia la meva filla em va voler donar una sorpresa i bé us asseguro
que me la va donar amb escreix. Sabent que la meva emotivitat està sempre a flor de pell, donava per segur
que la visita a casa seva m’ompliria de joia.
Durant molts anys el
maleït despertador ens va treure dels millors sons per tal d’arribar a l’hora a
la feina.
Viatjant còmodament en el seient de l’autocar, anava
veient de la finestra estant com passaven davant dels meus ulls els camps de
Castella, i m’adonava que la terra tenia vida, perquè a través de la meva
mirada el paisatge bategava. Veia les arbredes, els massissos, senders,
carreteres, flors silvestre amb el seu perfum d’aire lliure, runes de castells
que el record de la història em feia reviure la Castella dura, la Castella dels
senyors feudals, amos de vides i
hisendes, que humiliaven i ofenien els
camperols víctimes de la ignorància, la misèria i la por. Arribaven a la meva
mirada, cavalls, vedells, braus i ovelles, pasturant camp a través, passaven
pobles i aldees abandonades, pobles heroics
amb vida de soledat a on els homes dormitaven en el conreus pensant en
la subsistència. L’autocar no parava i m’anava passant com en una pel·lícula
tocs d’il·lusió en veure un conill fugint o les perdius arrancant el vol, i tocs de tristor al veure que el
paisatge rústic quedava arrabassat per cables, antenes i molins eòlics, sort
que arribà el capvespre i el crepuscle em mostrava totes les tonalitats de
colors rojos en el cel, i els meus ulls, s’enlairaven per admirar-los.
Remenant un armari de les golfes la Maria va trobar
l’altre dia aquell estel de colors. El matí s’havia llevat gris i fred, a casa
s’estava bé, no venia de gust sortir. Amb l’estel a la ma, bo i desembolicant
els fils va acostar-se a la finestra, el dia s’anava aclarint, cada vegada feia
més calor, va obrir la finestra, va agafar l’anella de cordill i d’una revolada
els verds, taronges, grocs i blaus del seu estel i de la seva memòria van volar
cap al Parc de la Ciutadella, al patí de l’Institut Verdaguer; aquell juny s’hi
havia examinat d’ingrés, que grans veien les aules, que seriosos eren els
profes i que petites es sentien davant la taula del tribunal.
Pels Tres Tombs era festa grossa al barri. Al matí desfilaven pels carrers
tota mena de carruatges, com aquells carros enormes plens de sacs o de bales de
palla, tirats per fileres de cavalls -d’un
en un o bé en parelles- amb les cues trenades i bonics guarniments de cuir i
argent; menats per homes forts amb
llargues bruses, mocador al coll i fuet a la mà i que, quan passaven per
davant de casa l’avi, s’aturaven i l’omplien de caramels. 