L’illa dels tretze Sants explica la història dels anys d’abans de la crisi del 1925, la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil.
Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l’Illa dels Tretze Sants, la proa s’encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de l’Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta.
Camí de sirga, 345-346
dimarts, 31 de gener del 2012
dissabte, 28 de gener del 2012
Vells records
El fil a què al·ludia la
Júlia estava nuat a un dia de 1955, justament el dia que feia
11 anys en què, agafada de la mà de la seva germana gran, deixava la humil casa
dels pares per anar a un món desconegut, un món que tan aviat temia com
desitjava, el món de la ciutat.
Ja en el tren, mirava pensarosa aquell paisatge d’hivern, amb les
terres ja netes i fertilitzades, preparades per rebre el gra que, un cop
madurat, havia de garantir el pa i la feina de les famílies dels petits poblets
castellans que veia per la finestra.
En arribar a la ciutat se sentí esporuguida amb tot aquell tràfec de
gent, de cotxes, d’autobusos; tothom corria de pressa i ningú no parlava amb
ningú. Un cotxe negre i groc les va
portar a una casa que tenia una porta de fusta molt gran i un fanal de ferro
sota el balcó, però elles van entrar per una porteta petita, també de fusta,
però no tan maca. Van passar a la cuina, i d’allà al rebedor, on coneixeria la
que havia de ser la seva mestressa. En veure aquell terra tan bonic, tan
resplendent, no va poder dir paraula i les llàgrimes van començar a caure-li
galtes avall.
Mercè Grau
dijous, 19 de gener del 2012
El poble del quadre
I del quadre que hi havia al despatx del pare, te’n recordes? L’havia
pintat -amb no massa fortuna- un dels artistes del barri, i a mi em recordava
el poble dels estius: el camí estret de davant de casa, la vella església
envoltada de cases, l’alt campanar amb aquelles campanes que ens duien el batec
del poble: el toc de morts, el de l’Àngelus o el d’alerta, que tant ens feia
estremir quan veiem els camperols sortir corrent seguint el rastre del foc,
deixant al camp el cavall o l’aixada… I
el toc alegre de Festa Major? Quan el sentia ja pensava en el vestit i les
sabates de mudar, en les barques que gronxaven, els cavallets, la música i el
ball. Que n’érem de feliços aleshores …!
Mercè Grau
dimecres, 18 de gener del 2012
L'armari atrotinat
Va caldra buidar el vell armari del passadís perquè els corcs s'havien instal·lat en les seves lleixes i ja no podien soportar el pes de totes aquelles caixes plenes d'objectes que s'hi havien amat emmagatzemant dins seu.
El fuster ja li havia dit a la Maria que
hauria de buidar-ho tot perquè pogués canviar i reforçar les fustes tan
malmeses. Amb una escala prou segura i una gran dosi de paciència va començar a
treure les caixes que sortosament estaven en bon estat. Previsora com era, havia
escrit en cada una d’elles el contingut i així li seria fàcil identificar-les per
si calia buscar alguna cosa. El passadís va quedar tot ple. Quin escampall, no
sabia per on començar. Ho faria per ordre i obriria la que semblava més antiga.
El rètol posava “casa dels pares”.
Recordava que quan van desfer el pis dels pares va recuperar alguns objectes
que creia formaven part d’ella mateixa, però que ara no sabia ben bé quins
eren, desprès de tants anys entaforats dins del vell armari.
Certament havia triat bé, aquella
caixa era com el bagul del tresor. Hi havia una barreja d’objectes impensables,
però inconscientment les seves mans van acariciar un plumier de fusta on dins
encara hi havia bocins de llapis de colors. Quants records i quantes imatges van passar pel davant dels
seus ulls. De petita li agradava molt dibuixar, hi tenia força traça. Ho feia a
totes hores i sempre trobava el tema adient. S’inventava escenes de contes amb
prínceps i princeses; dibuixava els patis i terrats, que veia des de la galeria
de casa, la nit se Sant Joan; el mar i la platja quan hi anaven a l’estiu en
aquells trens tan plens i mil i una escenes de la vida quotidiana. Un any pels
Reis va trobar una capsa de llapis de colors Faber al costat de les sabates.
Quina il·lusió tan gran! Aquells bocins que ara havia trobat podien ser aquells
llapis, ja que ella els cuidava molt i quan s’havien gastat i es tornaven
petits els posava, per allargar-los, dins d’un mànec de llauna i així podia
dibuixar millor.
Quina altra cosa tan suggerent
trobaria dins la gran caixa? Triant i
remenant, embolicat amb un paper de regal, va descobrir una samarreta blanca
amb el senyal de la pau pintat en vermell. No podria creure que l’hagués
guardada. La va comprar quan era molt jove, en un mercat ambulant molt “hippy”
d’un poblet de la costa. Era un senyal inconfusible de l’època i una mena de
uniforme per concerts, acampades i festes amb amics, tots molt joves i
esperançats amb un món millor, especialment a casa nostra que vivíem dins
d’unes cuirasses molt difícils de trencar.
Eren tants i tants els records que la
Maria va decidir que ho tornaria a guardar tot, però primer ho revisaria a fons
per tenir ben clar quins eren tots aquells tresors. Va amuntegar les caixes en
la cambra menys concorreguda i mentalment va anar inventariant els continguts,
buscant expressament una caixa en concret que li despertava uns records molt
tendres. La va obrir i va acariciar
suament aquella robeta tan petita. Hi havia guardat samarretes, jerseis i peücs
dels seus dos fills junt amb els llençolets i
les faldilles del bressol que la seva mare havia cosit tan amorosament.
No se’n podia estar de recordar el dia en què van néixer i aquell sentiment tan
nou que va sentir per primera vegada. Li va anar molt bé recuperar aquesta
caixa, ja que hauria de començar a preparar aquell bressol, que encara
guardava, perquè el seu fill li acabava de donar una magnífica notícia.
Anna Mª Mora
Records retratats
Mirant fotografies
una tarda,
et sents aclaparat
pel pas del temps...
els rostres de
persones estimades,
instants feliços
d’èpoques passades,
tot ha fugit i com la
sorra als dits
en res ha quedat
tot...:
No els sentiments;
ells són ben vius,
reneixen als records,
i, com la brasa, que
revifa el vent,
l’oratge del passat,
sacseja, i fa volar,
el pensament...
El pensament que
torna, amb tanta intensitat
que ens fa reviure el
temps en un retrat:
Amb cara de festa
i faldilla amb vol...
gentil el vailet,
les mans enllaçades
amb un fanalet:
era l’envelat de
Festa Major
lliscant sobre palla
amb peus de sabó...
A Londres un dia
que feia molt vent
amb mocador el cap
somreia a la gent:
Era de vacances,
practicant l’anglès,
de tot m’admirava...
No sabia res!
El retrat dels avis
del seu casament.
Les mans a la falda:
l’anell resplendent
La núvia de negre,
però el vel era
blanc,
el nuvi, amb bigoti,
l’anava mirant...
Tot ho guardo encara
I el record és cert:
Tinc el mocador,
l’anell de la iaia
i el meu fanalet!
Laura Torres
Records
Una tarda d’aquelles que et sents
refredada i no vols sortir, se m’acudeix la idea de remenar i endreçar un
armari.
Em surt un cistell i recordo la
infantesa. Quan la gallina cantava jo corria a collir els ous, els donava a la
meva àvia amb gran il·lusió i ella els posava dins d’aquest cistellet. Aquesta
imatge la tinc present.
Seguidament em surt un guix. Devia
tenir uns vuit anys, quan amb aquest guix dibuixava els quadres de la xarranca
per saltar a peu coix. Era tan divertit!
Vaig trobar també un ramell de
floretes de quan ballava sardanes i amb aquella música tan alegre, saltava
mirant el cel. És un gran record!
Trobo un retrat del meu germà gran,
tenia quinze anys més que jo, era el meu padrí i em va ensenyar a ballar. Jo
adorava al meu germà. Era tan elegant que semblava un artista de cinema!
Finalment em surt un xal de seda
natural. Als disset anys vaig entrar a treballar a la nostra empresa familiar
on fèiem tints a la mostra, per a modistes d’alta costura. La feina
m’entusiasmava, aquí em vaig realitzar amb gran il·lusió. Volia dignificar
l’obra dels meus pares.
Dins de cadascuna de les etapes hi
havia un univers fet només de passions i d’anhels que feien referència tots a
l’amor, veritable clau de la felicitat. Aquest era l’únic repte que
m’interessava. Poso punt i final a aquesta història perquè seria massa llarga.
Recordar sempre m’alegra, és la meva
versió d’un record present d’amor absolut. És difícil trobar l’impuls que
necessites per saber viure amb plenitud l’instant.
Dono gràcies a la Escola de la Dona i
a les seves extraordinàries professores que m’han fet sentir viva i
acompanyada.
Trini Guilera
HAIKUS
Cop de vent ràpid
uns núvols de pols acre
se'ls enduia.
Les rares pluges
aquella terra aspra
de fang mortalla.
La balconada
de llum la pinzellada
el cel omplia
L'home parlava
L'Aleix sense paraula
no responia
Un cerç efímer
esgarrapà la vila
la pols les runes.
Al mur pell d'ombra
bufa la garbinada
la vila fosca
Volva de cendra
va cercant la tenebra
claror de dia.
Vila en silenci
capvespre violàci
cel de tempesta.
Teresa Demestre
dilluns, 16 de gener del 2012
Records del calaix
Havia pujat a les
golfes a fer neteja i en apartar una roba amuntegada de qualsevol manera va
aparèixer un calaix amb papers, llibres vells i uns quants objectes: una pilota
de tenis molt gastada, un coixinet de acer, un taló de sabata i unes poques
bales de colors, de pedra i vidre.
La pilota em va fer
volar fins el pati de l’escola on a l’hora d’esbarjo apareixien les de basquet i una o dues de tenis velles, negres i repelades que botaven com a dimonis. Acte
seguit s’organitzava un partidet de “porteries” des de l’entrada a la sala
d’actes a la porta de la classe dels petits i que consistia en llençar la
pilota amb la mà, amb la màxima potència, amb l’objectiu de fer gol a la
“porteria” contraria, cosa força difícil ja que abans de tocar fusta, la pilota
era quasi sempre caçada per les mans d’un jugador contrari.
El coixinet d’acer em
va portar davant del ulls els andròmines amb coixinets fent de rodes amb els que
baixàvem amb els amics pels carrers de Gràcia, els talons encerats que fèiem
servir per jugar a patacons i altres coses -pistoles, tiradors, arcs- que ara serien motiu de severes reprovacions
per part dels fills si les donéssim als néts. Estic convençut que estem fent
creixa una generació sense cap mena d’habilitat per fer res amb les mans que no
sigui prémer botons.
Vaig agafar les bales
de pedra i sospesant-les em va tornar el record d’aquelles partides de “cau”, a
la que aleshores s’anomenava plaça de Rius i Taulet, on una munió de nois entre
6 i 12 anys intentava guanyar tantes bales com podia. Recordo que jo sempre en
portava una bona bossa i ah! les més apreciades eren les d’acer que de vegades
ens donaven els tallers mecànics del barri.
dimecres, 21 de desembre del 2011
Tres objectes, tres records
Obro un calaix i trobo un tros
de seda.Unes imatges, uns records llunyans. L'eixample, un pati, unes galeries
al voltant, un edifici dins l'illa de cases, rengles de finestres tancades, a
la planta baixa una finetra oberta i un home treballant mirant el pati.
Ens enfilem damunt la paret,
"el muro", que separa el pati de la finestra per veure que fa.
Què fa... talla i retalla una
peça de roba de seda, la plega.
Com et dius? i, respon :
Filipondio
Què fas?. Tallo corbates
-Vigileu que podeu caure
-Adéu, demà tornarem a xerrar
una estona.
Dona'ns un tros de seda
d'aquells que talles...
Busco i rebusco dins del
calaix i que surt : una brusa vermella d'escot rodó i manigues de globus.
Tenia setze anys i m'agradava
molt, em favoria força.
Surto de casa agafo el
tramvia, cap a la Uni a buscar la nota . Tothom em mirava i pensava , si que
faig goig amb la meva brusa vermella. De sobte m'adono que me l'he posat del
revés amb les costures enfora..
QUINA VERGONYA.
Dins de l'armari hi trobo UNA
MALETA DE CUIRO, de pell de camell , quan pesava , però era plena de somnis,
d'il.lusions.
El vaixell que ens portava cap
a Egipte amb els companys i els profes.
Les postes de sol al Nil, els
relleus meravellosos a les tombes, les piràmides. De tornada, amb aquella pesada
maleta comprada allí, ens trobem Barcelona tota nevada que s'ha convertit en
una pista de gel.
Quins contrastos, sorra,
calor, llum, vent de tormenta al voltant de les piràmides, pasejada en
camell...
A Barcelona fred, neu, carrers
sense tramvies. Sembla tot un SOMNI
Teresa Demestre
dimarts, 20 de desembre del 2011
Records de l'Emi
Tinc una caixa que l’anomeno “poso”. És una
d’aquestes arques a on van a parar totes aquelles coses que un dia arriben a
les teves mans i et preguntes: - i això a on ho poso? – i de moment, se’n va a
la caixa pensant que un dia li trobaràs un lloc adequat, però aquest dia no
arriba mai i es va omplint, i omplint fins que l’has d’endreçar. Això mateix em
va passar, així que no m’ho vaig pensar, vaig agafar forces i vaig anar traient
coses més o menys inútils, coses que
irremediablement de ben segur tornarien al “poso” fins que va aparèixer un record entranyable
per mi, era un ou de fusta dels que es feien servir per a sorgir mitjons.
Quantes hores de jocs m’havia tret aquest estri! Quantes enrabiades m’havia
ocasionat! I en canvi ara, em produïa una mena de dolçor. A casa érem tres
germanes, jo la petita, i cada una tenia un deure. El meu era cosir, millor
dit, sorgir tots els mitjons que es foradaven, - perquè abans, no es llençaven
com ara, no! Abans es cosien una i altre vegada. La meva pràctica va ser tal,
que vaig acabar fent uns sorgits de filigrana. Recordo que la mà feia anar
l’agulla entrecreuant les puntades fins que els fils suplien el forat. – Quina
meravella - , i com odiava fer-ho! Potser això, va ser l’ iniciació del meu
ofici. Ara ja sé a on posaré aquest record d’infantesa, ja li ha arribat
l’hora; li donaré a la meva neta perquè vegi que els temps han canviat, i molt!
Durant els anys, he anat acumulant un munt d’àlbums de fotografies que només serveixen
per ocupar un lloc en la llibreria o per recordar-me el pas del temps, és com
si la vida hagués quedat impresa en paper perquè quan les vegis t’adonis de com
corre. Per això, no m’agrada gaire mirar-les, però l’altre dia organitzant la prestatgeria,
vaig obrir un àlbum a l’atzar i la meva visió
em va fer retrocedir en el temps,
aquella imatge representava tot una història.
Era el casori de la meva germana. Jo deuria tenir quinze o setze anys. Havien
vingut familiars llunyans per l’ocasió, entre ells un cosí un any més gran que
jo. Era alt i guapot, encara que a mi aquestes coses encara no em cridaven
gaire – eren altres temps – però ell, no sé si és que la família no parava de
fer brometes dient una i altre vegada “la bona parelleta que fèiem” que s’ho va
creure – més endavant, vaig esbrinar que s’havia enamorat de mi - . Jo vaig
estar tota la setmana que va durar l’hostalatge familiar amb la cara enrogida
de vergonya perquè no em treia l’ull de sobre i les seves atencions em feien
sentir molesta però a la vegada cofoia. Era la primera vegada en la meva adolescència
que vaig experimentar aquest sentiment.
Va arribar el dia del casament i naturalment, el
parentiu “una mica malvat” ens va col·locar de parella. Per a mi va ser un dia
especial perquè a més de trobar-me amb un noi sempre al meu costat, també va
ser la primera vegada que em vestia – es podria dir – d’adulta. La fotografia
em feia recordar la ’indumentària d’aquell temps: Portava un vestit tot inflat
per uns enagos emmidonats que, estic segura que aquell dia no feia vent, perquè
sinó, - entre el vestit i la pamela ridícula que ens col·locàvem per aquestes
ocasions, - hauria començat a volar com la Mary Poppins. En realitat el que més
m’ha cridat l’atenció del retrat, ha sigut la mirada libidinosa del meu
acompanyant, però que caram! És que jo, en la meva joventut estava de bon
veure.
Adult
Sempre em passa el mateix, quan tinc
gent invitada a sopar i vull quedar bé se me’n van les idees i no se mai que
fer, és com si el cervell em jugués una mala passada, per obligar-me a rellegir
tots els llibres de cuina que tinc. L’altre dia em va passar: Havia
d’improvisar un àpat important i vaig anar a parar a la recerca de receptes i
entre elles, em van aparèixer els primers apunts de cuina de la meva inexperta
vida de casada. Estaven escrits fil per randa tot el que la mare em redactava per telèfon quan
jo la trucava al caire de l’ histerisme per que em digués com podia fer un
brou, un estofat o un peix al forn, tot se’m feia una muntanya. En aquells
moments, m’adonava d’a on me havia ficat
– Tan bé que menjava a casa – i ara em
trobava amb vint-i-dos anys, una panxa de sis mesos i envoltada de plats i
cassoles. Sort que la immaduresa em va passar aviat, i amb el temps he arribat
a fer gustejar paladars molt exigents. Ara el que hauré de forjar, un recull de idees i naturalment enquadernar
aquells apunts que em van fer tocar de peus a terra.
Emi Sánchez
dimecres, 14 de desembre del 2011
Haikus - Recull de la primera part: Els dies de l'Edèn
Introducció
Jesús Moncada
amb el camí de Sirga
lliçó ens dóna
L’Ebre i el Segre
tocant a Mequinensa
les aigües corren
Capítol - I
Retruny sinistre
enderroquen un poble
és Mequinensa
Les mines mortes
pancarta de malesa
els cors bateguen
Capítol - II
Dalt de les golfes
la frescor de les nimfes
l’avi mirava
Retrat del pare
passat present recorda
la pols lligava
Capítol – III
Pels cafès corren
els relats de batalles
la gent escolta
Neix el Carlota
un gran marc descarreguen
els rumors volen
Capítol - IV
Un tir espanta
al senyor de la casa
motius no en falten
Lignit demanen
la prosperitat mana
la vila canta
L’Edèn és vici
amb el pecat concursen
el rector crida
Capítol – V
Funeral plàcid
en Serafí ja els deixa
el cos descansi
Xiscles batusses
l’Edèn camp de batalla
cops de puny nafres
Puja la barca
aigües amunt de l’Ebre
les sirgues tiben
Un ull vigila
els infidels no paren
tot és disbauxa
l’Edèn s’apaga
la Madamfransua marxa
fi del capítol
Emi Sánchez
Fotos Arc de Triomf
La nina de drap
Un dia una psicòloga em va recomanar
que em comprés una nina. Jo la volia de drap i vaig voltar tot Barcelona, però
cap era del meu grat. Finalment passant pel davant d’una botiga de regals en
vaig veure una, aquella sí que era de drap autèntic, la seva carona em va
agradar, però li penjaven unes cames i braços molt llargs, eren com uns
filferros. La vaig comprar mirant-li només la cara i prescindint d’aquells pengim-penjams que em feien mal d’ulls. La
tenia arraconada. Un bon dia vaig acariciar-li el cap, ella em va fer una
mirada d’agraïment i poc a poc la vaig estimar.
Quan arribo a casa m’abraça amb aquells braços pengim-penjams que ara fins i tot em fan gràcia.
Quan arribo a casa m’abraça amb aquells braços pengim-penjams que ara fins i tot em fan gràcia.
Trini Guilera
Les tovalles
Unes mans hàbils van anar transformant
la meva superfície llisa, guarnint-la amb unes sanefes brodades amb fils de
colors entonats que es creuaven fent formes harmòniques. El meu destí estava ja
fixat perquè seria part de l’aixovar d’una núvia, que, en època de post guerra,
feia un gran sacrifici per comprar-me. Em tocaria viatjar, embolicat amb un
paper de seda molt fi, dins d’una gran maleta junt amb algun llençol nou, també
brodat com jo, ja que la meva propietària se n’anava a viure a una ciutat bora
el mar.
El nou domicili era tranquil perquè
la família era allò que diuen
treballadora i no em feien servir gaire. Quan em treien de la calaixera ja
sabia que o bé era el sant de la mestressa o s’acostava Nadal. Aquesta última
celebració era la que més m’agradava perquè jo em sentia molt protagonista, ja
què em passaven pel damunt una planxa de ferro calentona que m’allisava i feia
desaparèixer els plecs que se m’havien fet dins del calaix. El meu aspecte
millorava moltíssim i el brodats ressaltaven d’allò més.
Després em posaven a sobre la vaixella
bona que, com jo, no sortia sovint i unes copes blavoses que eren molt antigues.
Les viandes del dinar eren preparades amb cura i ben disposades a les plàteres:
els entremesos acolorits, l’escarola, els raves i els espàrrecs i també les olives
farcides. Els canalons eren tot un goig, ben torrats per sobre i finalment el
pollastre, tan poc habitual en aquells anys, que des de la vigília era el
protagonista quan li socarrimaven la pell i l’olor s’escampava per tot el pis.
M’agradava veure’ls a tots asseguts al
meu voltant. No eren gaire colla, ja que la família no era nombrosa, el pare,
la mare, la filla i l’àvia i algun any una tia i un nebot. Però era agradable, m’hi
trobava bé perquè hi havia molt bon ambient, encara que la meva mestressa semblava
una mica moixa. Sens dubte s’enyorava dels seus germans que vivien lluny, però
ràpidament canviava de cara i portava a taula els torrons i les neules i com a
gran extra l’ampolla de xampany que cada any quan obrien em vessaven per sobre.
Un altra cosa extraordinària del dia era el cafè olorós que prenien a mitja
tarda quan venien els veïns del segon, molt bona gent, amb qui es parlava molt
de política i de com aviat les coses canviarien i es faria fora el dictador.
Van caldre molts anys perquè això arribés
i mentre han anat passant Nadals, noves cares s’han assegut al meu voltant i
d’altres ja no hi són. Alguns menjars també han canviat i amb la modernitat he
passat de moda, però encara que, amb el devenir dels anys, he canviat de mans i
de casa, segueixen guardant-me amb molta cura dins d’un calaix i sento que
aquest any tornaré a lluir a la taula de Nadal.
Anna Mª Mora
dilluns, 21 de novembre del 2011
L'especialista en benvingudes
Si penso en totes
les peripécies de la meva vida, crec que he tingut molta sort. De la meva
primera família, en tinc un record borrós; només em ve al cap com m’agradava apretar a córrer
i escapar-me, aprofitant qualsevol escletxa que veiés. Em sentía lliure, sense
corretja ni amo tibant-la… Això em va perdre. En una d’aquestes escapades no
vaig saber tornar i em vaig trobar tot sol, voltant pels carrers, mort de gana
i de sed. Un dia, però, vaig fer un amic que, malgrat pertànyer a una raça teóricament
enemiga de la meva, em va donar un bon consell, tot dient-me: -La llibertat és
molt maca si ets totament independent com jo, que sé caçar, aixoplugar-me o
desaparéixer quan convé però en el teu cas, el millor, creu-me, és tenir amo. Així
que, quan trobis un humà que et miri amb cara de llàstima, remena la cua i
deixa’t fer-.
Vaig fer cas del
gat… Quan ella em va mirar amb cara de llàstima vaig remenar la cua i vaig
deixar que se m’emportés a casa. I quina casa! Hi havia tot el que es podia
desitjar: un nen, una iaia i un sofà. Quan volia jugar tenia un amic, quan
volia festes tenia una àvia i quan volia estar com un rei, tenia el sofà…Encara
que això últim no li agradava gaire a la meva mestressa perquè jo tinc una
pega: soc pelut. Però també vaig trobar un sistema per dissimular. Quan sabia
que ella era a punt d’arribar (no sé com però jo ho endevinava sempre),
m’alçava d’un salt i em plantava davant de la porta del pis per donar-li la
benvinguda. Ella es posava molt contenta i em reia totes les gràcies!
El temps ha passat
depressa, el nen ja s’ha fet gran i jo tampoc tinc ja tantes ganes de jugar…He
aprés tant en aquesta família que sovint sento que diuen de mi, com un elogi
que
em fa molta gràcia, que gairebé
semblo humà!
Laura Torres
diumenge, 20 de novembre del 2011
El tiralínies
Crec que avui aquest
home em farà treballar de valent. Una estona que va obrir l’estoig del
compassos vaig poder veure que quasi tenia enllestit el dibuix a llapis. Veus
com ja to deia ! ja m’ha agafat ! amb lo bé que m’ho estava passant amb el tiralínies
ample, el compàs, la bigotera i la ballarina.
Primer em netejarà
ben net -això que mai em guarda brut- i després em carregarà amb tinta xina
entre les dues pales. Tot seguit em farà lliscar pel damunt del paper vegetal -com
crema aquest dimoni de paper ! ell és el culpable que de tant en tant em portin
a esmolar per tornar-me a deixar ben rodó- per controlar si el gruix de la ratlla que
vaig deixant damunt del paper és el correcte i si no ho és -que quasi mai
l’endevina-, apa ! prem el cargol i prova, afluixa el cargol i torna a provar.
Mira que n’és de
tonto aquest home ! ara m’està obrint les pales per fer una ratlla massa
gruixuda i segur que li faré una gran taca negra en el dibuix que feina tindrà
per treure-la amb la fulla d’afaitar. Jo no sé perquè no fa servir el meu germà
gran, el tiralínies de pales amples que carrega més tinta que jo i pot fer
línies més gruixudes.
Bé, sembla que per avui ja n’hi ha prou de rascar pel damunt del paper vegetal. Ara, aviat, una vegada ben net, en tornarà a guardar en el estoig i podré seguir la xerrameca amb els companys.
Gabriel Garcia
El meu llàpis
Vaig a explicar
l’historia d’un llapis que parlava, - sense veu, però parlava –
Era un dia, gris, boirós, amb un cel enterbolit, un dia d’aquests que la inspiració floreix negativament des del fons de l’ànima sense adonar-te. Hem disposava a expressar les meves cabòries amb el llapis que sempre pacientment, m’esperava reclinat en l’escriptori perquè la meva mà el portés per histories viscudes o inversemblants.
Començo a escriure i de sobte, m’adono que del llapis no sortia cap impressió, li faig més punta, i res de res, és llavors que percebo , que al aturar-me, una força inexplicable em dominava la mà i amb una grafia perfecte amb feia escriure una i altre vagada aquestes paraules: - Espera que surti el sol , espera que surti el sol –
Com us podeu imaginar els meus ulls no donaven crèdit al que succeïa i amb vaig deixar portar per aquell llapis que em dominava. Va continuar: - Ja sé que de la teva col·lecció de llapis, jo sóc el preferit i per això, m’entristeixo quan sóc partícip de la teva tristesa. M’agrada molt quan em portes per histories divertides perquè sé que així ets feliç, però avui, esta núvol i els teus records, són negres com el temps, espera que el sol esclati i veuràs com entre tots dos farem que brollin paraules que al llegir-les, la malenconia es transformi en un guspireig de felicitat.
I així ho vaig fer. Un matí quan clarejava i el sol feia acte de presència, vaig agafar el meu llapis, predilecte –abans esvelt, però ara gastat de mitja vida – i entre els dos vàrem escriure una de les històries més meravelloses. La guardo juntament amb el llapis perquè li faci companyia ja que ara només m’ajuda en dies de sol, no vull fer patir algú que m’estima.
Emi Sánchez
Petita història del barri de Gràcia
Gràcies al temperament de la meva avia
paterna, es van conèixer els meus pares. Ella va organitzar, al jardí de casa
seva, un teatre perquè la joventut gaudís. Convidava a tot Gràcia i també a la
família de la meva mare. Varen interpretar “Les fades del Canigó”. La meva mare
va ser la fada de Banyoles i era tan bonica i encantadora que el meu pare se’n
va enamorar.
Tot això m’ho explicava la meva avia
materna i ho vaig anotar mentalment. Ho tinc memoritzat i voldria haver-ho
viscut.
Se’m fa llarga la vostra absència,
però no em vull desprendre d’aquesta càrrega. Per tant: Visca l’Amor, és lluna plena!
Trini Guilera
dimecres, 16 de novembre del 2011
La conversa
La riada dels records provocada per l’al·lusió de la meva
dona a l’aniversari de l’Alfons no
minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula,
qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven
com peces de trencaclosques, dibuixaven antigues imatges de l’Alfons, el meu
bon amic, amb el que havia compartit tantes i tantes hores de conversa.
Els
diumenges, abans de tornar a casa –vivíem en el mateix carrer porta per porta- fèiem
una llarga passejada en la que parlàvem de tot l’humà i diví. Érem absolutament
respectuosos amb el torn de paraula i cap dels dos intentava convèncer a
l’altre del seus punts de vista, simplement els exposava amb tota
l’argumentació al seu abast i quasi sempre, l’altre donava la raó o bé es
proposava cercar més informació abans de donar el tema per tancat. Només teníem disset o divuit anys i des d’aleshores sempre vàrem aprofitar qualsevol estona per
tornar a gaudir del plaer de conversar.
Gabriel Garcia
dimarts, 15 de novembre del 2011
Feliç Aniversari
La riada dels records provocada per
l’al·lusió
de la filla gran a l’aniversari
de la Laura no minvava; al contrari, creixia sense
parar en el meu cervell. Qualsevol paraula, qualsevol sensació retornaven
filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven com peces d’un trencaclosques;
dibuixaven antigues imatges: Botigues tancades, bocins de papers voltant
com espurnes d’estrelles, la recepció d’una Fonda, magdalenes - sobre tot magdalenes
– Una espelma, una carona angelical i galtaplena, la il·lusió de la Núria, la
paciència d’en Josep i en general, em ve
a la memòria el resultat esplèndid que va
sorgit d’un problema:
La Laura, feia el seu primer any i ens
trobàvem en ruta d’un de viatge. Uns
fets imprevisibles, no ens van deixar arribar ni al lloc, ni a l’hora prevista,
i a més, ens vàrem adonar que havíem perdut la bossa plena de globus, confetis i altres divertiments preparats per l’ocasió. L’entrebanc va donar pas a
la improvisació: Vam recórrer a la vianda del viatge, “magdalenes”.
Varem col·locar una rotllana com a base a sobre d’una caixa de joguines i apa, anar
enfilant-les amb molta cura com si d’una piràmide es tractés. El pastis, va quedar molt graciós – el guarnia les blondes obertes
i el coronava una espelma que ens havia
proporcionat la mestressa del Hostal perdut per aquells móns de Déu, (per cert,
més que una espelma semblava un ciri Pascual). L’esmicolament de contes plens
de vinyetes en color que la Núria
enfilada damunt del llit, feia volar sobre el cap de la seva germana, li va
donar un caire festiu inoblidable.
La
felicitat de tots quatre i la cara divertida i innocent de la meva petita
intentant apagar la candela, va fer d’aquest dia entranyable, un dels que sempre
vols recordar. Quan retrocedeixes en el temps i
recordes efemèrides que et colpeixen, busco aquest esdeveniment de – ja
fa quaranta cinc anys – i tinc assegurat sempre un somriure als llavis.
Emi Sánchez
El temps perdut o el temps trobat ?
L’allau de records provocat
per aquell comentari, sense importància, que la Carme havia fet sobre el llibre
de receptes per preparar magdalenes, va
ser imparable. Les magdalenes em van transportar a les classes de literatura
francesa a l’institut, al nostre professor en Jordi, a les seves teatrals
lectures dels textos recomanats, des de la suau i suggeridora “mignonne, allons
voir si la rose,...” de Ronsard, fins l’esfereïdora personificació del gegant
Pantagruel de Rabelais, que tant s’esqueia al seu físic alt i corpulent, o d’aquell
tros immens de Proust en el que “envaeix al protagonista un plaer deliciós quan
es porta als llavis una cullerada de te en el que ha deixat remullar una
magdalena...”
En Jordi, aquell professor una
mica estrafolari a l’institut, que ens feia obrir les finestres i tancar les
portes dels armaris quan entrava a classe o recollir els papers de terra del
patí, atenció teníem quinze o setze anys, en Jordi, que
després vaig retrobar com a militant polític del PSUC en la clandestinitat, que havia tingut vivint
a casa seva ... Bé, aquesta és una altra història.
Montse
Maresma
divendres, 11 de novembre del 2011
Deia en Pere Calders
Deia en Pere Calders “Jesús Moncada és
una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa
vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera,
posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la
civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de
patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.”
A “Camí de sirga” primera de les seves
tres novel·les, l’apassionat Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941, Barcelona
juny 2005). fa un retrat del que més li va interessar sempre, Mequinensa. Des
de principis del segle passat fins la desaparició del poble sota el pantà, per
les seves pàgines desfilen tots els personatges d’un poble ric sota els
auspicis del lignit de les seves mines i les llaüts que transporten Ebre avall
fins Tortosa el seu preuat mineral, “Camí de sirga” es el testimoni d’un temps
en que l’home vivia de cara a la natura, la història d’un temps en que els
homes mirant el cel o ensumant l’aire albiraven una tempesta, un temps en que
les històries es comunicaven de boca a orella directament sense intermediaris
televisius i així repetida tantes vegades la història es convertia en llegenda
per tornar a ser finalment un altre cop història viva per obra i màgia del seu
narrador.
Assistim així a l’enderrocament de les
cases del poble a les darreries dels 70 mentre la memòria del narrador ens
condueix per la Mequinensa de la Primera Gran Guerra i encara més enllà en els
records de l’Arquímedes que explica un i altre cop com va perdre l’orella
durant l’atac dels moros a la colònia espanyola, assistim també a la
inauguració de l’Edén i l’arribada de “Madamfransoi” del braç del gran patró,
al canvi dels sirgadors per mules que seguiran i resseguiran el camí de sirga, a
l’enfonsament de la primera barcassa a motor, de l’ocàs de les famílies
benestants, i de la fugida dels seus habitants cap a la capital.
Però “Camí de sirga” es també un recull
de paraules que s’han perdut a la nit del temps, per això ara quan ens retornen
des d’un passat llunyà ens semblen tan noves com la vella història que passada
a llegenda ens sembla avui història viva.
El millor de “Camí de sirga” es que quan
l’hagueu acabat podeu seguir amb Histories de la ma esquerra (1981) i El Cafè
de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i La galeria de les estàtues
(1992) i Estremida memòria (1997)
dijous, 10 de novembre del 2011
Ell
En Matías, que va ser regidor de cultura de l’Ajuntament durant tres anys, és un home jove no gaire alt i que es veia baixet, com sant Jaume i la carbassa, quan anava de costat amb el batlle.
La cara rodona de pa de quilo, el front ample, ullets petits i llavis prims com desbuixatsamb un retolador de punta fina. Les espatlles una mica massa amples per la seva alçada i un coll contundent, d’aquells que semblen trets de la columnata d’un temple clàssic.
No té gaire corda en Matías, quan en una reunió i segons el seu parer, algú pregunta més del compte o proposa una iniciativa diferent i potser millor a les seves, el coll se li estira, com si s’hagués empassat un pal d’escombra, i se li eixampla inflat de contenció. I acabi la reunió al cap de cinc minuts o duri dues hores més, aquesta tensió muscular ja no es rebaixa. Quin cansament!!!
Montse Maresma
dimecres, 9 de novembre del 2011
Semblances
Fa molt temps...anys, pero el record de la senyora
Pepeta, veïna del barri on jo vivia en la meva infantesa, mai l'oblidaré. Vidua
des de feia quasi una eternitat, vestida sempre de negre, duia un “dol” perpetu,
semblava talment un “corb”. Seca i prima com un “collaret de canyes”, no
aixecava un pam del terra, semblava un bolet caminant.
Quan plovía i veies un paraigua negre caminant pels carrers, tothom sabiem que la senyora Pepeta hi anava sota, sempre que plovia anava al cementiri a portar un paraigua, al seu difunt “Antón” perque no es mulles “pobret” ….es el que ens deia.
Are bé, el mes peculiar de tot, era la seva veu, que a mitja conversa canviava el to, i anava d'un agut estrident a un to aspre i ronc que a tota la mainada, ens tenia ben atemorits i en el moment que canviava sortiem corrents.
En creixer, la meva perspectiva de la senyora Pepeta va canviar per complet, vaig anar descobrint en ella una persona tendra i afectuosa, i amb molt sentit de l'humor.
Encara que avergonyida pel meu comportament en el passat, sempre que la veia pensava en un”corb”.
Assumpta Bech
Subscriure's a:
Missatges (Atom)