Remenant un armari de les golfes la Maria va trobar
l’altre dia aquell estel de colors. El matí s’havia llevat gris i fred, a casa
s’estava bé, no venia de gust sortir. Amb l’estel a la ma, bo i desembolicant
els fils va acostar-se a la finestra, el dia s’anava aclarint, cada vegada feia
més calor, va obrir la finestra, va agafar l’anella de cordill i d’una revolada
els verds, taronges, grocs i blaus del seu estel i de la seva memòria van volar
cap al Parc de la Ciutadella, al patí de l’Institut Verdaguer; aquell juny s’hi
havia examinat d’ingrés, que grans veien les aules, que seriosos eren els
profes i que petites es sentien davant la taula del tribunal.
El vent bufava fort, penjada de l’estel en un instant van
ser al hostal de la carretera de Berga a Santa Mª de Queralt on anaven de
vacances amb els pares i les tres germanes. Les excursions, les estones a la
piscina, les tardes recollint maduixetes al bosc o berenant a alguna de les
fonts properes, tot a vista d’ocell.
Llobregat amunt, l’estel es va desviar a ma dreta
remuntant el Merdançol fins a Sant Jaume de Frontanya, era el primer any que
anava de colònies a la casa dels Oms, mai havia passat tants dies i tantes nits
fora de casa.
Realment el mil nou-cents seixanta quatre va ser un any
de canvis, començava a fer-se gran. Amb els anys anava tornant-se fredolica o
potser despistada.
-Què hi feia la finestra oberta a ple hivern? Va plegar l’estel i la va
tancar ràpidament.
Montse
Maresma
Un relat molt viu i dinàmic que convida a somiar.
ResponElimina