Retorn al passat

Era un dia d’estiu, un dia d’aquells calorosos i angoixants que l’època ens porta. El meu estat d’ànim no era pas de quedar-me a casa  i vaig optar per sortir i visitar un Museu. Al primer cop d’ull vaig adonar-me que havia escollit un lloc que faria revifar la meva melangia, ja que es tractava d’una exposició de fotografies antigues, però quan estava a punt de girar cua, em vaig fixar en una foto que em va captivar i em va fer prestar tota la meva atenció: Un carro de vela estacionat al Passeig del Born i com a fons, Santa Maria del Mar. No sé l’estona que vaig estar-hi al seu davant, el que recordo, és que vaig aclucar els ulls i els meus pensaments van volar cap al hivern  dels anys cinquanta quan acompanyava al meu pare amb la tartana pels carrers de Barcelona. Vaig voler reviure aquells moments i el meu subconscient, va seure al pescant , va tibar de les regnes i la mula va començar a mig trotar pels carrers empedrats que el governava. Tornava a escoltar el dringar dels cascavells, l’estrèpit de les rodes al girar, olorava la flaire de la palla humida, de les garrofes, dels fems. El fred, em tallava la cara, l’alè m’emboirava els ulls, però jo, era feliç recorrent un Passeig de Gràcia, només transitat per un tramvia,  alguns cotxes que anaven al meu ritme i gent caminant apressa  pel fred. Observant aquell bonic passeig tant canviant, arribàrem al carrer d’Aragó. En el seu bell mig, soterrat i protegit per uns petits murs passava el tren al descobert i de quan en quan, xiulava i  deixava anar unes bafarades de fum com per demostrar la seva importància . En un dels seus xerics, vaig tornar a la realitat. A l’agost del dos mil dotze. La calitja insuportable seguia el seu curs, la meva autoestima havia millorat pels bons records i li vaig donar l’esquena al meu passat, tot sabent que sense la meva presencia, els carrers tornarien  a ser envaïts pels cotxes i gent que no sap ben bé a on vol anar, el tren seguiria el seu recorregut per la foscor desposseït de pulmons, acords i compassos, les aromes ambientals dominarien el nostre sentit i el meu carro, seguiria adherit a l’ impressió de una fotografia penjada a la paret d’un museu com a record d’altre època. 

Emi Sánchez